“El temps no és res més
que un gran bosc de paraules”
(Miquel Martí i Pol)
Tag Archives: miquel marti i pol
el aprendiz de brujo (692): el polvo de los objetos
“A cada objecte conegut
hi diposito
la pols d’una mirada”
(Miquel Martí i Pol)
Ilustración de Ricardo Renedo
el aprendiz de brujo (691): la belleza
“La bellesa és un ocell
que se’ns mor a les mans”
(Miquel Martí i Pol)
la vida y la muerte (171)
S’encalma el vent,
també la mar s’encalma.
Ara les barques van tornant a port
i els pins s’adormen vora les cales.
Un mantell de silencis
posa accents d’intimitat
damunt de cada cosa.
La quietud,
la quietud perduda
com un retrobament inesperat.
Molt lluny se sent alguna veu que canta.
Autor: Miquel Martí i Pol
Fotografía: Peter Henry Emerson, “Rowing Home” (1886)
la vida y la muerte (170): Miquel Martí i Pol versus Jenni Arnau
“No pot ser que el camí
s’hagi esborrat per sempre”
… / …
“No podeu tornar enrere.
Al final del viatge
hi ha la mort que us espera”
(Miquel Martí i Pol)
Fotografías de Jenni Arnau
amores cotidianos (294): la última hoja
“L’amor ha mort al cor
de la darrera fulla”
(Miquel Martí i Pol)
Fotografía de Jenni Arnau
Dos poemas de Miquel Marti i Pol: El poble i L’Elionor. Poesía cívica y social.
La profusión de actividades escolares en Catalunya respecto a la poesía de Miquel Marti i Pol se asemeja en España a la de Gloria Fuertes. Es muy probable que entre uno y otro exista alguna otra afinidad, siquiera en la manera de afrontar la realidad social de la posguerra y ese apego por los perdedores, gentes sencillas vapuleadas.
EL POBLE
Iustración: Miro, “el huerto” (1918)
El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
L’ELIONOR
El poema de L’Elionor reflecteix la vida de les noies destinades a anar a la fàbrica. Un relat que, repetint la mateixa història generació rere generació, marca la idea de tristesa i soledat que patien les dones de la classe obrera de l’època.
Ilustración: Modigliani, “Niña con trenzas” (1918)
L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor”, i “bones tardes”.
Esta versión es una delicia:
La poesía de Miquel Martí i Pol (1929- 2003) está marcada por algunos rasgos definitorios, entre los cuales sobresalen tanto su vínculo al pueblo de la comarca de Osona en el que siempre vivió como a su condición de obrero en la oficina de una fábrica textil como a las consecuencias de una esclerosis múltiple que le impidió moverse y hablar con normalidad. Todo ello se traduce en un triple compromiso: civil, social y personal, con su país, con la gente de su clase social y con el ser humano en una vertiente que es, a la vez, profundamente espiritual y rabiosamente material.
Es habitual distinguir, como mínimo, dos etapas; una primera más ligada al realismo histórico y que es una crónica de la posguerra y de sus gentes. Los obreros que van a trabajar cada día, en la fábrica o subiéndose por los andamios, las mujeres que hacen el trabajo de casa, los jubilados, son los protagonistas de estos poemas, sus “héroes”, porque el poeta los eleva a esta categoría al considerar su trabajo, su vida, una auténtica gesta casi épica. El contraste entre la descripción de la vida del obrero, que se desarrolla en condiciones muy duras, y el tratamiento humano, de una gran ternura, con que el poeta se refiere a las personas concretas, a veces con nombres y apellidos, que forman “su gente”, es una de las características más originales de esta poesía. Posteriormente su poesía sufre un proceso de interiorización y mayor carga personal con oscilaciones entre una poesía vitalista y otra más desgarradoramente apegada a problemas existenciales irresolubles.
Fragments de vida 