NAUFRAGI
Pel canal obert que deixen les esquenes
baixa com l’aigua el temps de les promeses.
Dormiu i no veieu desfilar els verbs
–còdols que desemboquen a altres mars–:
veureu, fareu, tindreu, viureu, sereu.
No us ho pensàveu, no ho esperàveu,
però el cabal del desencís ha anat pujant
i al llit, sou el que éreu: una parella
que ja no es mulla i va al revés, en desacord,
desfent l’amor, apassionadament.
Ilustración de Jesús Alonso
CERTESA
Saber interpretar què està dient
una piscina deserta quan fa fred,
una nòria aturada un dilluns qualsevol
o el tendal d’aquell circ que ja han desmuntat
-prou d’acrobàcies, de trucs, de màgia.
Entendre i acceptar que són això també:
dies tediosos buits d’atracció,
un paisatge insòlit que amenaça,
que es fa present cíclicament.
Saber-ho és, a la vegada,
acollir la certesa que el teu cos
no serà -no podrà ser- totes les nits
aquesta festa d’ara
Fotografía de Sonia Espinosa
LLOPS
“Un llop
que no sembla
un llop
entra a una casa
toc-toc
devora l’àvia
o la fa fora
de casa,
de casa seva
a la pobra àvia.”
No tinguis por,
és sols un conte.
Res d’això passa,
un conte i prou
–em repetíeu.
Però mai,
mai no us vaig creure.
I ara les notícies
em donen la raó.
Mireia Calafell i Obiol (Barcelona, 1980), en sus poemas desvela el significado de los pequeños detalles de la vida cotidiana y quedan éstos sublimados hasta conducirnos a una revelación. Su poesía amorosa, sutil y con un erotismo calculadamente elegante.
Más información en su blog: http://mireiacalafell.com/
