yo y los demas (174): los abuelos

AVI, ÀVIA

Dins de l’espai reclòs,
s’hi escola la claror,
davallant les escales,
esquivant, resseguint
les parets
despintades, malmeses;
la finestra tapada,
els objectes vençuts,
els racons de l’absència.

Enmig de mals endreços,
recobertes de pols,
dues cadires dretes
-austeritat severa-,
les de l’avi i de l’àvia,
tan diferents,
tan units,
l’un al costat de l’altra,
com van teixir el seu somni,
goig i dolor de viure,
com si fossin encara
asseguts on solien,
reprenent un diàleg
de laments i esperances
que reneix a altres llavis,
que ja no sent ningú.

Autor: Carles Duarte