I
Els vas sentir arribar amb els seus mastins.
I eren de ferro els cops
Jugaves al carrer, les veus
dels més petits es van trencar.
I eren de plom els cops
Van pintar l’estigma en el vitrall,
van profanar el teu lloc,
era un dia de sol per a tants ulls.
I eren pel pare els cops
Riuen els homes dels cinturons de cuir,
les seves botes vomiten el verí,
les seves ganyotes descarreguen trons.
I tants ulls sense boca i sense gest.
I eren pel pare els cops
A terra, un manyoc de tot i de no-res.
Esquitxos de sang al braçalet.
Ilustración de David Olere
Los oíste llegar con sus mastines.
Y eran de hierro los golpes
Jugabas en la calle, las voces
de los pequeños se rompieron.
Y eran de plomo los golpes
Pintaron el estigma en el cristal,
profanaron tu casa,
un día de sol para tantos ojos.
Y eran para padre los golpes
Ríen los hombres de cinturón de cuero,
sus botas vomitan el veneno,
descargan truenos sus muecas.
Y tantos ojos sin la boca y sin el gesto.
Y eran para padre los golpes
En el suelo, un manojo de todo y de ruina.
Sangre en el brazalete.
Ilustración de David Olere
III

L’espitllera ha deixat de ser-nos
esperança. Ja no plora el nadó,
però la mare l’estreny
contra el seu pit.
Aigua, ha dit encara,
un altre cop.
I s’ha fet definitivament
de nit al vagó. I el tren de bestiar
s’ha mogut altra vegada,
lentament.
Com si no hagués arribat al seu destí
encara.
La rendija ha dejado de sernos
esperanza. Ya no llora el bebé,
pero su madre lo estrecha
contra su pecho aún.
Agua, ha dicho todavía,
una vez más.
Y la noche ha caído definitivamente
en el vagón. Y el tren de carga
ha empezado a moverse de nuevo,
lentamente.
Como si no hubiera llegado a su destino
aún.
Ilustración de Edith Hofman
XIII
Em fa vergonya el meu cos, que veig
en aquests cadàvers nus;
ja no els queda ni un bri d’humanitat.
Nom´s despulles.
I em demano quan trigarà el meu cos
a jeure entre aquests cadàvers
nus.
Me avergüenza mi cuerpo, que veo
en estos cadáveres desnudos;
no les queda ni una brizna de lo humano.
Sólo despojos.
Y me pregunto cuánto tardará mi cuerpo
en yacer entre estos cadáveres
desnudos.
Ilustración: Lucien de Cassan, “sobrevivientes”
XIX
Hi fa tant fred, aquí, i tot
és erm i gris, cap pell escalfa
una altra pell, cap mà acarona
una altra mà.
Però avui, quan cavàvem la rasa
del filat, m’ha semblat que em somreies.
I he vist que era veritat: quan s’han endut
el cos tenies un gest plàcid als teus llavis.
Hace tanto frío aquí, y todo
es yermo y gris, ninguna piel da calor
a otra piel, ninguna mano acaricia
otra mano.
Pero hoy, cuando cavábamos la zanja
junto a la alambrada, me ha parecido que me sonreías.
Y he visto que era cierto: cuando se han llevado
el cuerpo tenías un gesto plácido en los labios.
Ilustración de Edith Hofmann