Retratos de España (201): españoles del éxodo y el llanto (II)

Mare, me’n vaig a França

Deixo la mar enrere i al davant els camins de la muntanya,
m’espera un llit fet d’esbarzers.
La guerra m’ha robat un fill i a canvi tot un poble m’acompanya,
s’eleva el nostre crit al cel.

Sigues forta Mare, cuida de tots,
jo me’n vaig a França.
No m’esperis, Mare, s’està fent fosc,
jo me’n vaig a França.

S’obre la porta dels veïns,
“aquí teniu: per tot jaç el fang i per tota manta l’esperança,
si és que encara us en queda quan escolteu:
qui són aquests salvatges!”
Però roja és la sang que a tots per igual ens recorre les venes
i baixa a riuades fins la mar, s’enfonsaran totes les preses.

I jo em pregunto, Mare, què ens espera
a la següent parada?
El tren desfila, Mare, i llença al vent
el que la mort li mana.

Aquest castell no té porta ni finestres, no puc sortir!
la mort és arreu, treballa dalt la pedrera
i a la tarda quan cau el sol…
l’ombra m’empeny als peus de la xemeneia,
m’empaita l’esperit del camp.

Mare, dóna’m vida, que aquí no en queda,
dóna’m vida, Mare!
Crida el meu nom, Mare, no vull morir!
dóna’m vida, Mare!

Seca’t les llàgrimes, germana,
tanca els ulls i enlaira’t per damunt dels teus records.
Pensa que els nostres fills s’abracen en un llit de flors i marbre.
Prepara’t per parir un nou món.

Mare, dóna’m riure, que estem en guerra!
dóna’m riure, Mare!
que l’arma darrera que ens queda és un gran somriure!
Dóna’m riure, Mare, que estem en guerra!
dóna’m riure, Mare!
que l’arma darrera que ens queda és un gran somriure!

Amb el pes del món carregat sobre l’esquena
s’enfonsa el castell.
Tants i tants morts han tenyit el cel de negre,
cantem per no oblidar.

Autor: Ruso Sala

Fotografía: Éxodo republicano en Argèles-sur-Mer

Morir a Ravensbrück

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s’està morint
el seu plany es perd per sempre.

El camp era un glop de nit
al nord fum, vers el sud cendres.
Així jo no vull morir
lluny dels prats i les arbredes.

La Coloma que la sent
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu menters l’estreny ben fort
dolços mots a cau d’orella.

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes
lluny de tot i entre carenes
lluny, lluny…

Autores: Montserrat Roig – Marina Rossell

Fotografía de Neus Català

Carme Bartolí, pagesa del Pirineu, morí al camp nazi de Ravensbrück; perquè no morís sola, la lleidatana Coloma Serés, s’arrossegà per sota dels reflectors i, arriscant la seva pròpia vida, l’ajudà a complir el seu últim desig: morir mentre escoltava parlar en català.

Així canta la Marina Rossell a les dones que les van portar a Ravensbrück, camp d’extermini internacional per a dones. Després de llargs mesos de presó, de tortures viscudes en uns terribles interrogatoris i els cinc corresponents dies de viatge amb tren, s’arribava a la mort. En uns minuts la boca de l’infern de Ravensbrück tancaria les portes i s’apoderaria amb el seu engranatge fatal de dones heroiques que aviat serien cendres. A Ravensbrück els carrers eren negres, les barraques verd fosc amb sostres negres, el cel de plom amb innumerables corbs atrets per l’olor a carn cremada. Per la xemeneia dels quatre forns crematoris sortia una gran fumarada i flamarades de mil colors. Ja no hi havia escapatòria era el final després de lluitar per sobreviure i perdre-ho tot.