Poemas de Anna Aguilar-Amat

AQUAREL.LA

jeremy-lipking-06No és que haguessis trigat
gaire a pintar-la,
és que vas fer-ho amb cura.
Va ser un temps infinit dins de la brevetat,
el tremor de la mà subjectat per brides invisibles
destil·lades d’alè, saliva, lacrimals,
i una mica de riu.
I doncs, al punt que ja acabaves, la ventada,
o un tub d’escapament
o un oblit negligent
o un moviment maldestre
es va endur aquell paper ple de colors, de símils.
Com una fulla seca vestida per casar-se
va oscil·lar en remolins estults com esternuts d’un ogre,
davallant fins al gorg que li havia estat de model.
Molls els genolls, el món desdibuixat als dits,
vas adonar-te que havia arribat
l’estiu.

Ilustración de Jeremy Lipking

VOLAR

a-l-e-x-%e2%80%a2-c-u-r-r-i-e

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d’estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,
sostingudes per invisibles fils d’espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,
s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les oques neden.
Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar del drama
de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís
com lava.
¿No voldries ser un carnc, un talp cec, un arbre?
¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser un pardal sóc una sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,
els paisatges que veig són, t’ho asseguro,
unes vistes magnífiques.

Fotografía de Alex Currie

10 minuts de felicitat

sorolla-nina-en-la-playa-1910(per a la meva filla)

No tanquis el puny!

No premis la sorra d’or que Déu
Ha posat al palmell de la teva mà.
Perquè la perdràs tota.
Manté el palmell obert (i els dits
Tancats) I gaudeix del seu pes preciós.

Potser només seran 10 minuts de felicitat
Abans que un gran vent bufi i se l’emporti.

Però almenys tindràs aquest temps breu,
I la seguretat que no és la teva ambició
Qui l’ha fet desaparèixer.

Ilustración: Sorolla, “niña en la playa” (1910)

aguilar4Anna Aguilar-Amat (Barcelona, 1962) es una poeta y ensayista catalana que ejerce como profesora universitaria.

“La poesia m’ha dut a viure poèticament, la qual cosa vol dir construir una mirada que, a voltes, és humorística de tant dolorosa i terrible, però que, ensinistrada com si fos un animal, em salva d’un cop i un altre del vertigen de la línia divisòria entre la meravella i l’espant d’ésser viva”

Más información en: http://www.annaaguilaramat.net/

Advertisements

One comment on “Poemas de Anna Aguilar-Amat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s