El paisaje interior en la poesía de José Luis García Herrera

HOTEL NEBRASKA

Para Anne Sexton, in memoriam

Un llit desfet i una tauleta de nit
amb un llibre de poemes de Sylvia Plath.
Un flascó obert i un grapat de píndoles
pel terra. Roba bruta i una maletaedward-hopper-summer-interior-1909
buida de records i de dreceres.
Una dona nua entre els llençols.
Natura morta. Una dona que dorm
navegant solitària pel mar dels insomnis.
Un raig de llum travessant les persianes
que defensen la foscor gèlida de la tristesa.
Un raig de llum que encén
el dia que comença on acaba la nit,
i la malenconia.
Una cambra tancada. L’últim refugi
on el silenci escriu
el nom d’una dona que dorm
–dins d’un pou negre-
sota la cançó de l’oblit.

Fuente original: http://enelmardelanit.blogspot.com.es/2012/07/la-solitud-impremta.html

Ilustración: Edward Hopper, “Summer Interior” (1909)

Llegir un poema

edward-honaker-12“El silenci i el buit són per als àngels” (Joan Margarit)

Llegeixes un poema en veu alta.
Ressonen les paraules dins de la cambra buida
com ocells espantats pel so d’un tret.
Ningú t’escolta, ni tu mateix,
pendent del moviment dels teus llavis
davant d’un mirall que arreplega la llum
estreta i dormida que dispensa la nit.
Llegir un poema a soles és cremar el silenci
sense més esperança que trobar una paraula
que doni sentit a tota aquesta solitud
d’home perdut en ciutats estranyes,
en habitacions fredes de tauleta i llit.
Llegeixes el poema. Res no passa. Calles.

Fotografía de Edward-Honaker

Fuente original: http://enelmardelanit.blogspot.com.es/2011/11/premi-festa-delx-al-meu-llibre-la.html

BALADA DEL CAMÍ FOSC

Alguna cosa es busca. Pel que en sé,
només la dignitat.
La de la vida mentre se’n va anant
cap a la part més fosca del camí.

(Joan Margarit)

frank-bramley-a-hopeless-dawn-1888

És mitjanit. Un cel cru de nit d’hivern
ennegreix el pas de les ombres i les hores.
La habitació està a vessar d’amics i familiars
però ningú no gosa dir res ni vol trencar,
amb paraules que faran més gran la ferida,
els plors profunds, neguitosos, de la mare.
Ens envolta un silenci angoixant de mar negra,
un calfred de neu roja dins del cor,
una boira d’enyors amb agulles del gel
que ens crema l’ànima i la pell. El pare és mort.

Hem fet del silenci un castell inexpugnable.
Cadascú, amagat dins dels seus pensaments,
rumia sobre el pes de la història i l’hora tràgica
on no hi ha més cònsol que el vol de la nostàlgia.
La mare passa les pàgines d’un àlbum vell
on quedaren atrapades les espurnes del temps.
Ja és l’únic que té, l’única imatge que resta
de l’home que descansa sota un grapat de terra.
Els bons records apareixen com llampades
d’una vida sense llum que viu dins de nosaltres.

Per la finestra veig la nit pujant pels arbres.
La meva mirada s’endinsa pel camí fosc
on la caravana del dolor no fa parades.
Més enllà de l’horitzó comença el precipici
del pas del temps, del pes invisible de l’absència
que cau damunt del llindar de les espatlles
com la roca que talla l’alè salí del mar.
El pare és mort. Sobre la gropa negra del record
obro un nou camí per trobar les paraules
que em defensin de l’oblit i de l’herba tallada.

Sec al costat de la mare i estrenyo ses mans.
Per més que l’abraci sé que mai no ompliré
el pou de la memòria ni l’amagatall del buit.
Veig dibuixades en la màscara d’un breu somriure
les ales negres que creuen el mar de la tristor.
I encara que l’amor té sempre l’última paraula
vivim aquesta nit atrapats en el port dels adéus,
amb els ulls abnegats per les llàgrimes grises
que brollen del cor d’aquell que estima
a qui ja no podrà retornar les flames de l’amor.

El pare és mort. Els ulls, amb un tel de boira,
repassen els mobles, els llibres i els papers
que envolten els racons d’una presència
viscuda des del fons fràgil del meu cor.
Però no és en el silenci brutal dels papers
on el pare perviu com la llum d’un far ardent.
Perviu en la memòria d’aquestes llargues hores,
en els poemes escrits sota el mur de la carn,
en el camí de sorra que esborren les onades,
en el foc que travessa els rius de la sang.

Tot el que resta són capítols del passat, fotogrames
d’una pel·lícula que he viscut com l’home sol
que torna pel camí llunyà de la infantesa i prega
retrobar en els ulls dels pares aquella il·lusió
que descobreix engrunes de sol sota les aigües.
I ploro per mi, per tot el que he perdut aquesta nit,
pels somriures que guarden silenci sota la terra,
sota els papers que esgarrapen el bri d’un poema
i deixen sobre el penya-segat del meus llavis
les paraules més fosques que omplen els adéus.

Entro a l’habitació on vàrem parlar l’últim cop.
Ell és ja una veu d’ombres líquides, de llàgrimes
que arrosseguen la llum que tanca el cim del pou.
Deixo anar la mà dreta pels antics prestatges,
per les estanteries on la vida arreplega els anys
sense conèixer el llindar gris de les absències.
Parlo amb ell des de l’obscuritat dels ulls tancats,
amb el cor comprimit per una enyorança que m’ofega
com un mar dels colors del raïm, o d’un crepuscle
caient com un au ferida per la esquena del món.

Amb la solitud del nàufrag ens anem retirant,
buscant el nostre racó, el foc d’un altre llar
que ens ajudi a superar el tràngol orfe del fred.
La mare es queda sola, mostrant una enteresa
que tocarà terra quan no hi quedi ningú
i caigui a sobre del llit trencada en mil peces
com un gerro de porcellana llançat contra un mur.
El pare és mort. Ja res no serà igual. El dolor
marca les empremtes que deixo rere meu,
sota la nit d’hivern, per un camí llarg i fosc.

Fuente original: http://enelmardelanit.blogspot.com.es/2011/11/balada-del-cami-fosc.html

Ilustración: Frank Bramley, “A Hopeless Dawn” (1888)

14222091_10210636575449997_2431373695965459437_nJosé Luis García Herrera (Esplugues de Llobregat, 1964) es un poeta, rapsoda, narrador y crítico literario. Ha sido galardonado en múltiples ocasiones y se expresa, de manera indistinta, en catalán y en castellano. Hay en la poesía de José Luis García Herrera una pulsión hacia el hermetismo y el barroquismo formal, con un tono elegíaco. Su poesía es una poesía que coloca al hombre frente a la devastación de la contingencia, frente a los cambios sustanciales que en la naturaleza se producen. La simbiosis entre el mundo externo y la interioridad del ser humano que afronta lo inasumible es perfecta.

Más información:  http://garciaj.eresmas.net/   http://joseluisgarciaherrera.blogspot.com.es/

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s